Raro, raro

Hui 27 de maig es cel·lebra a Cochabamba el dia de “las heroinas”, unes dones que al 1814 lluitaren contra l’ocupació espanyola. Hi han diverses celebracions, i quan venia cap al ciber m’he trobat amb la desfilada militar a la plaça principal. Estava desfilant el cos de marineria. Com a tots els exèrcits els mariners vesteixen de blanc amb un sobrecos als muscles blau obscur. Bé res de nou. Però en això caic del burro, si Bolivia no té mar, l’accés a la mar el va perdre en la guerra amb Xile el 1884. Aleshores que pinta tindre un exèrcit de mariners ? Pura nostàlgia?

I açò m’ha fet pensar altres “curiositats” del país, com ara els semàfors. Tot i que hi han instal·lats semàfors de vianants per sistema no funcionen mai, aleshores cal mirar el semàfor dels autos per creuar. Aleshores quan el semàfor està en roig (per als autos) és quan els vianants hem de passar. Per això quan els bolivians van a Espanya diuen que “allí son harto raros pues sus semáforos funcionan al revés” i els primers dies sempre intenten creuar quan el semàfor de vianants està en roig.

I després estan els tallers de cotxe, TOTS els tallers tenen rètols, anuncis pintants a les façanes, i en els que es pot llegir “recambios Volvo”. Si et fixes en els autos del carrer la gran majoria són japonesos (nissan, mitshubishi, toyota), alguns coreans i una minoria són americans. Però de Volvos mai no n’he vist ni un ni cap. Recanvis per a cotxes inexistents ??

Abandonar el femer

És difícil canviar la mentalitat de la gent, que es crega no sols que mereix una vida millor, sinó que pot accedir a eixa nova vida. Però quan costen de canviar les estructures preconcebudes !

Actualment hi han unes 120 families treballant al basural, han creat una agrupació “recolectores de ‘Kara Kara” i dilluns ens vam reunir amb ells. Les notres propostes eren aquestes.

a) per a les dones: tallers de formació en costura i integrar-se al grup de les costureres per a fer artesanies, les que són més majors i tenen mal la vista, integrar-se en un grup d’artesania fent cinturons de macramé.

b) per als homes: 10 formats com a obrers per a construir l’ampliació de l’escola, 10 formats com a sabaters, en els tallers de la ciutat.

Si a nosaltres ens donaren a decidir entre treballar a un femer, tot el dia dins de la bruticia, amb les males olors, agafant cada 2 per 3 infeccions, convivint amb les rates (fins i tot hi han dones embarassades treballant) o treballar a l’artesania o d’obrers, crec que no ens ho pensariem 2 voltes. De fet, quan preguntes a les xiques que deixaren el basural fa un any, com era la seua autoestima (del 1 al 10) quan treballaven al femer, totes et diuen “1″ com a molt “1.5″ – i ara, com es la vostra autoestima? les respostes van de “6″ a “10″.

En canvi els recolectores que queden es resisteixen a deixar la seua feina, no entenc ben bé perquè (potser guanyen més diners amb el fem que amb l’artesania, potser no confien en el treball que els oferim, potser perquè és el que han fet tota la vida i tenen por a canviar) Fins i tot alguna de les xiques va treballar en el magatzems d’envasat de quinua, i després va tornar al basural. Ho feu perquè s’havia enfadat amb les altres xiques del magatzem, prefereix treballar amb el fem abans que reconciliar-se amb elles.

En canvi les seues demandes, que duien escrites per a entregar-nos, anaven en la direcció contraria, no volen abandonar el femer, volen treballar allí, això si millorant-ne les condicions. Ens demanaven carretilles, guants i un equip per treballar, un alberg per als ancians.

Estavem reunits, sí, però parlant idiomes diferents, nosaltres voliem que abandonaren el basural i ells volien seguir treballant allí. A la fí alguns van dir que deixarien el basural i s’integrarien a les nostres feines, però jo no m’ho acabe de creure. Crec que ho van dir perquè és el que Marianne (la fundadora de l’ong) i tots nosaltres voliem escoltar. Voces Libres du 10 anys treballant allí, dóna beques d’estudi als nens, fa classes de repàs, dóna microcrèdits, es van sentir obligats a dir-nos que sí. Però no és que ells volen fer. Ojalà m’equivoque però pense que en un mes tot seguirà igual.

Luz propia

 

 ”Cada persona brilla con luz propia entre los demás. No hay dos fuegos iguales, hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos colores. Hay gente de fuego sereno, que ni siquiera se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos bobos que no alumbran ni queman: pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca se enciende”.

 

Al sud del sud

El món es divideix en nord-sud, rics-pobres, però aquesta geografia de la desigualtat tb té cabuda al propi sud, a Cochabamba els barris del nord són els més rics, amb xalets, piscines, tele per cable i dvds. En canvi els barris del sud són las “villas” els pobles d’immigrants del camp (molts dels quals no parlen més que quechua) arribats a la ciutat buscant un futur. Tenim Villapagador, Kara kara, Villa Israel, etc. El dissabte vam estar a Villa Israel a veure si començavem un programa de microcrèdits per a les dones del mercat, i de pas els construiem el sostre, que venen a l’aire lliure, sota un sol de justícia.

Mai no havia vist un mercat tan pobre, la dona que ven paper del vater havia venut 2 rotllos, 2 pesos (20 cetims) en tot el dia, la que ven “papas” ni tan sols tenia un sac o una bossa de papas, tenia 4 montons (de 3 0 4 papes cadascun) i eixa era tota la mercaderia que tenia. La de les verdures, tenia 4 verdures mig pansides. La idea es crear un fons rotatori de microcrèdits de 30 euros al 0% d’interés cadascun per que puguen comprar coses o maquines per millorar el seu negoci. Hi ha una dona que fa dinars i els ven, amb el crèdit volia comprar-se una taula i 4 cadires, per a que la gent es puga sentar a dinar. A canvi l’ong es queda amb 4 puestos del mercat per a vendre la producció dels sabaters, de les costureres, menjars preparats pels nens de l’alberg, etc.

Les dones (son la majoria de les venedores) es van reunir 3 vegades a deliberar si ens donaven o no els puestos del mercat, a la fi decidiren que sí, que endavant.

 

Quiacollo

És el nom d’una càrcel a prop de Cochabamba, allí hi han projectes de microcrèdits per als presos. Al tercer món un pres a la càrcel ha de pagar per tot, pel menjar, per la estància, etc. Allí els homes treballen de fusters (gràcies als microcrèdits) i les dones fan artesania (tb per microcrèdits). Cap altra ong, ni boliviana ni estranjera treballa a la presó donant crèdits per a que es puguen guanyar la vida. La presó és com una ciutat en miniatura. A l’espai de les dones tenen nevera i cuinen el seu menjar, les cel·les són cuartutxos de 4-6 metres cuadrats (aprox) on viuen 3 o 4 presos. Si tenen familia, tant els homes com les dones poden dur-se als fills a la presó. Tb tenen els seus líders o representants. Els nens van a l’escola del poble (al matí o a la tarda).  Hui els hem visitat per comprar-los l’artesania que han fet les dones (cinturons amb l’arc iris) i dels llibres de fusteria que hi vaig dur, farem fotocòpies per als homes.

Els nens de Kara Kara

Alexander i Juvenal, sempre juntets. Són 2 trastos de aupa.

Ella és Rosalinda, està a primer curs.

I aquest és Nelson, com l’almirall anglés.

I aquesta és Giovanna.

Algunes accions per fomentar la lectura, els llibres són els que vam comprar entre tots/es. Divendres ferem una gyncama i una de les proves era llegir.

Gyncama de lectura

I comença la projecció de la pel·li,
tots atents, ningú no gosa ni a “pardadear” .

LAS GOLONDRINAS NUNCA EMIGRAN…

Diu un refrany bolivià: “las golondrinas nunca emigran de Cochabamba”. Fent referència al seu clima atemperat, a l’eterna primavera en que viu la ciutat.

Fa una setmana i dos dies que vaig arribar  a Bolivia, i ja sent com si dugués mesos ací. Tothom m’ha acollit amb els braços oberts i m’ha fet sentir com a casa. Començant per els de “voces libres” que sense conéixer’m de res em prepararen una habitació a l’oficina, em deixaren usar les computadores, internet, ect, i em donaren les claus de l’oficina.

Tots els dies dine amb les dones del taller de costura (bó elles dinen a les 12.00 i j una mica més tard cap a les 13.30), menjar típic. La cuinera és Dña Maritza, una indígena quechua que cuina de meravella: sopa de maní, quinua, llenties amb arròs.

Per la vesprada vaig a l’escola, ja he començat amb els tallers d’animació a la lectura. Dijous va ser el taller amb els de segon curs, i el divendres venien tots cara a mí per a veure quan anavem a tornar a fer “coquito” (és el nom del llibre de lectura, i per extensió anomenen així a totes les lecturea). Divendres va ser el taller de cinema, amb una projeccció de Chaplin, els nens es morien de risa.

A la casa amb Anna i Martín (el seu company argentí) estic molt bé, són un encant. Com diuen ací “super buena onda”. A més a més Martín és cuiner i ahir diumenge ens preparà una sopa de roquefort per dinar, i per sopar asado argentino, fet a les brases al jardí de casa.

Però aci només estic de pas, en uns 10 dies marxaré cap a Potosí, i ammí tb em costarà emigrar de Cochabamba.

Ja m’he canviat de casa

Com vos deia a l’oficina de l’ong hi ha un cuartet que es gasta com a dormitori, està molt bé però allí per la nit em sentia una mica sola, ningú amb qui xerrar, el barri està mort, no es pot eixir a donar una volta. Com tenia el email de una xica valenciana que està a Cochabamba (amiga d’una amiga de Mac) doncs em vaig posar en contacte amb ella i em lloga una habitació de sa casa. Ahir vaig fer la mudança. L’he llogada per 15 dies.

És una antiga casa colonial una miqueta feta pols però cèntrica, amb un patí ple de plantes i el millor de tot, un enorme jardí al darrere de la casa. El meu dormitori consisteix en un matalàs a terra, una cadira, i una alacena empotrada d’escaiola on deixe la roba. De nou dormint al terra, em sent com a Xela.

A la xica li diuen Anna i quan començarem a xerrar li vaig contar que havia estat a Guate feia any i mig i em diu : jo tb”, on estaves? .  “A xela” dic jo. “Ostres jo tb. Dormia a Casa Argentina” diu ella.
I casa Argentina és l’hospedatge on jo vaig estar el primer mes (la casa de les puces). Les 2 vam coincidir allí unes 3 setmanes, però no ens van conéixer. I clar resulta que tenim un munt d’amics en comú d’allà: Joseba, Kepa, Cristina i Eva, i la gent de la casa del ioga (on jo vaig viure els altres 2 mesos). I Marisa una de les meues colegues és molt amiga seua, d’allà ara està al Perú i igual ve a visitar-la uns dies.

No és increible ? Com dirien els castellans “el mundo es un pañuelo”

B7S

 

LES BIBLIOTEQUES

Tinc ja localitzades 2 llibreries prou bones , amb un munt de llibres de Barco de Vapor i Alfaguara. Els llibres són cars, 4 o 5 euros i no hi ha molt on triar. Enteneu-me, cars vol dir que el sala

ri mínim són 50 euros i molta gent ni cobra això, fent el càlcul és com si allà a Espanya ens costaren 60 euros un llibret del Barco de Vapor.

Però no sols es tracta de comprar llibres sino tb de que els lleguesquen, i això ja és més dur. Juan Quintero, el coordinador del projecte de Cochabamba, fa molts anys treballà a la biblioteca d’una institució privada i em contà una història flipant.

Aquesta institució  va iniciar una campaya per enviar llibres a les zones rurals de l’altiplà, amb un bibliotecari enviaven 1 o 2 caixes amb llibres. Eixia a rebre’ls el cap de la comunitat i tot el poble al seu darrera, analfabets la gran majoria. Els llibres es duien al temple (sic) (supose que serà com la casa comunal) i allí cerimonioisament es guardaven sota clau, per a que ningú no els tocara ni els fera malbé. Quan els bibliotecaris els deien “pero los libros son para usarlos, para ustedes, para sus hijos”, ells es negaven en rodó, els llibres eren massa valuosos per a teure’ls de la caixa.

A VL Juan es va empenya en comprar alguns clàssics, Shakespeare, etc i ahi estan morts de risa a la prestatgeria. En una altra de les cases hi han 2 Harry Potter’s, però quan els vaig preguntar resulta que ningú no els havia llegit. Si fins i tot Harry Potter té massa text, és massa complicat que no seràn els clàssics.

Així que abans de comprar res preguntaré a tothom, als responsables de les cases, als tutors i als nens sobre que necessiten i quins són els seus gustos. Tb farem capacitacions i tallers de lectura, i tot i això no garantesc que els llibres no es queden a la prestatgeria agafant pols. Pèro almenys ho haurem intentat.

Vos presente ara a Guido i els seus 2 ajudants (espontànis) a la biblioteca de Kara Kara Alto.

Kara Kara

A Cochabamba hi ha un lloc que es diu Kara Kara, és una muntanya, però no una muntanya cualsevol, no hi trobareu flors ni vegetació, sols hi han bruticia i deixalles. Perquè Kra Kara es una muntanya de fem, on diàriament es dipositen les escombreries dels 600.000 habitants de Cochabamba. En els turons que l’envolten han anant multplcant-se les cases, xavoles d’autoconstrucció, sense llum ni aigua. Poblades per indigenes quechues, que fugen de la misèria dels pobles per buscar un futur millor a la ciutat.

Al femer treballen unes 120 persones, la majoria són dones, són “recicladores”, es passen el dia escarbant al fem, buscant cartró, vidre, plàstic, qualsevol cosa que es puga vendre. Abans els xiquets tb treballaven al femer però ara estan escolaritzats a l’escola de VocesLibres i a la flamant escola publica Evo Morales (inaugurada enguany).

El que més impressiona al arribar allí és l’olor, que tot ho impregna. Imagineu una bossa de fem oblidada 3 dies a la cuina de casa, tremenda olor. Doncs multipliqueu-la per 100 i obtindreu una aproximació d’aquesta olor. I els dies de calor és molt pitjor.

Al barri hi han 3 centres de Voces Libres (VL) que actuen com a centres de recolzament escolar i ludoteques. amb un coordinador per cada casa, els monitor dels centre són jovs del barri, antics beneficiaris del centre i que ara són els seus principals valedors. Cap a les 17.30 es seveix un berenar-sopar (de vegades l’unic aliment del dia) i són les pròpies mares les que es tornen per a cuinar. On estan els pares ? Això voldria saber jo.

Les 3 cases tenen el que pomposament anomenen “biblioteca”, que no és més que una prestatgeria de fusta, amb poc més de 30 llibres, la meitat edls quals nosaltres haguerem exporgat ja fa anys. Els he regalat una part dels llibres que duia (la resta per als nens de Potosí) i he localitzat un parell de llibreries, així que ja sabeu on van a anar els 120 euros que ens quedaven.

K’allakama (fis demà en quechua)

P.D Laura per favore, si cal per convencer-la ensenya-li aquest post a la cap de la secció infantl però eixos llibres no me’ls tires a la guillotina