Comiat (temporal) de Potosí

Ahir divendres va ser el meu darrer dia a Potosí abans de començar a viatjar. Ferem una festa, no per mí, sino per ser el darrer divendres de mes. Es celebraren els aniversaris del tots els xiquets que havien complit anys al mes de juny. Va ser una festa molt bonica i divertida, els nens s’ho passaren pipa. Vinga ballar (l’inevitable reageton però tb danses tradicionals potosines), menjar, regals, piñata, etc.

Biblioteca i reaggeton

Quan vaig arribar a Potosí la biblioteca de l’alberg estava feta un desastre, compartia espai amb el magatzem i a més de llibres hi havien instruments musicals trencats, pintura a meitat gastar, làmpares trencades, etc. Allí ningú no usava els llibres, sols els gastaven quan veien la tele tombats al terra, eren els coixins on recolçar el cap .

He ordenat tots els llibres, i hem traslladat la biblio a un nou espai (deixant eixe cuarto com a magatzem) amb més llum. Duc 3 dies treballant de valent, pintant (amb l’ajuda dels nens) la nova sala, acondicionant els llibres etc.  Mentre pintàvem i per a que els xiquets estigueren agust vam baixar la cadena de música, així que duc 3 dies vingaescoltant reaggeton a tot pastilla A més de Daddy Yankee (el de la gasolina) tb a la “bebé reaggatonera”. Quin mal de cap !! I si no sona el reaggeton uns altres “agrupación marylin” que cada cançò és com un “culebrón”: una sobre una xiqueta de 12 anys assassinada, una altra sobre una mare que abandona als seus 5 fills, una altra sobre una jove que “se enamoró, se enamoró y todita se entregó” i acaba sent mare soltera, etc. I els xiquets se saben totes les lletres. Els únics que es salven “una mica” són La factoria (de Panamá) que tenen algunes cançons un poc “feministes” (és un dir) i que tenen una cançò que es diu “fuera, los hombres infieles, los qe maltratan y pegan a sus mujeres” (que ací són tots, o el 90%). En fi que he fet una immersió profunda en la cultura boliviana.

Ara que ja està tot ordenat, que preste llibres per a que els nens lligen per la nit , s’acaba l’escola i jo vaig a viatjar un mes pel país. Tot i que el educadors són els responsables de la biblio, no vull ni pensar en quin estat estarà quan torne. Jean David, un canadenc encarregat dels temes educatius de l’alberg ,va estar 3 setmanes treballant al projecte del LLac Titikaka i quan tornà tot era un caos de nou. Ningú no aplicava el reglament intern, i no sols això, havien perdut el reglament i tardaren 3 setmanes a trobar una còpia.

Déu meu, com estarà la biblioteca i les computadores quan torne ??

Amebes

Ja estan ací de nou, torne a tindre amebiasis. Ja fa com un mes que m’ho notava però no volia fer-li cas, les mateixes simptomes de l’altra vegada. Per fi hui he anat al metge i m’ho ha confirmat, tractament de 5 dies d’antibiòtics per matar als bitxets.

No és res greu. I és inevitable agafar amebes si vius ací, si menjes fruites, verdures, formatge,  o menjes coses dels mercats o els llocs ambulants. Em vaig a prendre el tractament però segur que abans d’anar-me’n en torne a agafar. Això sí,  abans de tornar-me’n els metges de la fundació em donaran un desparasitant per anar-me’n ben neteta a casa.

Sant Joan

Ací també es celebra la nit de Sant Joan, a tot el país es fan fogueres a les portes de les cases, i la gent menja “perritos calientes” per sopar. Les fogueres es fan amb “trastos” vells, fustes, roba usada, etc. També es tiren molts coets i traques. Vos sona, no ? Quasi com estar a casa.

La diferència però és que ací Sant Joan no és la nit més curta de l’any i no es celebra l’arribada de l’estiu sino tot el contrari. A l’hemisferi sud aquesta és la nit més llarga, i ara estem entrant a l’hivern, així que seria l’equivalent al nostre Nadal. De fet els aimarà (al llac Titikaka) celebren en aquestes dates l’entrada en l’any nou.

Anit vam celebrar Sant Joan a l’alberg amb els nens, ferem una foguera i tirarem un munt de traques. Diuen que esta nit és la més freda de l’any, jo no sé si és de debò però feia un fred terrible, jo estava a la vora del foc, amb la caçadora posada i més prompte tenia fred que calor.

Segur que el vostre Sant Joan ha estat més calentet, besos

El Cerro Rico (II)

Fa uns dies hi vaig anar, vaig pujar al Cerro amb l’equip de treballadors socials de la fundació. La primera parada fou al El Cavario, el barri miner de Potosí. Voliem llogar botes i llanternes, però totes les tendes estaven tancades, així que sols poguerem comprar una bossa de fulles de coca, per mitigar l’ascensió.

El Cerro Rico fa 4.800 metres d’alçada sobre el nivell del mar, jo ja he superat els 4.400 però això no vol dir res, el mal d’altura et pot afectar 50 metres més amunt. Una setmana abans, Alexander, un company suís de la fundació, s’ho va passar fatal.

A mí el mal d’alçada no em va afectar però hi vag baixar del Cerro prou tocada. La vida allí és més que dura, no es pot descriure amb paraules, s’ha de vore.

Jesús de 13 anys i treballador a la mina va ser el nostre guia. Les mesures de seguretat inexistents, sols un casc. I com no hi havien prou cascs per a tots Jesús anava sense ell. Erem 5 persones però sols teniem 3 lamparetes. Las tunels has d’acaminar agatxada la major part del temps, de vegades a 4 grapes, amb molta cura perquè hi ha forats a banda i banda. Els tunels ni tan sols estan apuntalats amb vigues, i com els “tiros” (voladures) són constants els “derrumbes” estan a l’ordre el dia.

De quant en quant passen “carretilles” amb el material i a leshores t’has de pegar a la paret per a deixar-los pas. Quan ens creuem amb els miners interanviem amb ells algunes paraules i els convidem a fulles de coca.  Ells es passen el dia mastegant coca, no sols per l’altura, la coca et lleva la fam, no sents el cansament, allunya la por.

Desde fa 3 anys el CErro Rico sofreix un nou boom, després de 500 anys d’explotació semblava esgotat però ara s’han trobat noves vetes. I sobretot el preu del mineral s’ha multiplicat per 10. Ara es reobrin mines abans abandonades i joves d’altres departaments de Bolivia inmigren a Potosí atrets pels diners “fàcils”. Tot i que ja no hi han nens talp (els nens de 5 o 6 anys que treballavan a les galeries més estretes) , hi han un munt d’adolescents.

Els miners poden guanyar uns 300 euros al mes, i ací és molta plata. Però tal i com la gunayen se la gasten. Saben que van a viure pocs anys i els volen viure a tope: un bon cel·lular, un auto, alcohol, putes…

La fundació ofreix alternatives a la mina: taller de fusteria, treballar d’obrers, però no hi volen ni sentir-ne parlar. La mina els dóna més diners, encara que tb els roba la salut. Però ací ningú no pensa en el futur, ningú no mira més enllà de la borratxera del pròxim cap de setmana.

El Cerro Rico

Ahi el teniu, eixe és el famós Cerro Rico de Potosí. El causant de tot l’explendor i de tota la misèria d’aquesta ciutat. La muntanya que manava plata, la mina que semblava inesgotable.

D’ací van eixir milers de tones d’argent, tantes que es diu que si es construís un pont de plata, que creuant l’oceà unís Bolivia i Espanya encara hi sobrarien lingots. Aquest argent permeté l’acumulació de riquesa del naixent capitalisme europeu i convertí a Potosí en una de les ciutats més importants del món. Una ciutat preciosa que arribà a compart amb més de 80 esglésies, atapeïda de palaus i cases senyorials. Una ciutat on les cròniques ens conten que fins i tot els cavalls duien ferradures d’argent. I que en plena borratxera d’opulència, per a rebre a un nou virrei, va endoquinar tot un carrer amb adoquins d’argent massís.

La muntanya manava plata però tb es cobrava el seu tribut, devorant vides humanes. 8 milions de morts d’ençà de la Conquesta. En la seua majoria indígenes americans però també un gran nombre d’esclaus africans, portats per a treballar a les mines. Un hivern especialment fred va estar nevant durant 12 dies seguits  ens eixos dies els africans morien a grapats. L’església es va “apiadar” i va intercedir per ells. Però no demanant el seu alliberament i la seua tornada a l’Àfrica. No, demanà que mantenint-ne el seu estatus d’esclaus, foren traslladats a la zona tropical de las Yungas. I és per això que Bolivia compta hui en dia amb una minoria de negres al seu territori.

Hui el Cerro Rico és com un formatge gruyere, tot ple de forats, apuntalat per a que no s’enfonse. Ja quasi esgotada la plata s’extreu estany i zinc. HI han força accidents, més de 300 morts a l’any. I en ple segle XXI les estadístiques ens parlen de que si un jove entra a la mina als 20 anys, el més problable és que abans dels 35 estiga mort. O si és molt afortunat viu però amb els pulmons destroçats per la silicosi.

Els xiquets ho tenen encara pitjor, els que entren a la mina amb 11 o 12 anys, amb tota certesa, estaran morts abans de complir els 25.

Rectificació cel·lular

Va ser que vos vaig apuntar mal el codi internacional de Bolivia, si em voleu cridar ho heu de fer a 00 591 70788136.

Fred

Quina enveja que em feu, vosaltres entrant a l’estiu amb la caloreta, les platjes, les nits a una terrassa, el cinema d’estiu.

En canvi ací cada dia fa més fred, dorm amb 3 fraçades i un edredó i sort de la calefacció que si no em gelaria com un poll. Crec que a li nit estem com a -5º C.

Però com veieu estic preparada per al fred i ja quasi semble boliviana.

Resilència

Resilència és un terme que s’utilitza molt en enginyeria, fa referència a la capacitat que té un material per tornar a la seua posició original després d’haver estat deformat per fortes pressions.

Si parlem de persones, resilència és la capacitat qude té una persona de sortir endavant malgrat les pressions d’un entorn hostil. Tant Evo Morales com Lula da Silva són dos exemples clars de resilència, malgrat una infantesa ben dura, plena de fams i penúries han aconseguit no sols sortir endavant, sino que fins i tot han arribat a presidents dels seus països. En este mes i escaig que porte a Bolivia he conegut molts altres exemples de resilència.

Un d’ells és Albertito, que als 5 anys començà a treballar a la mina, i que estadísticament, hui hauria d’estar mort. I en canvi no sols no està mort, sinò que en uns anys serà enginyer agrònom.

Un altre és Carlos, el director de l’alberg de Kara Kara. Era un nen del carrer que vivia als túnels de La Paz, un “huelepega” enganxat a la cola. Un “desechable”, un de tants nens que poblen les ciutats llationamericanes i que estan destinats a morir joves, atravessats per una bala disparada pels botiguers o pels escuadrons de la mort. Perquè aquí el dret a la propietat està per damunt del dret a la vida.

O Inés, una de les noies del basural de Kara Kara, filla de recicladors, recicladora ella també. Que va tindre el coratge de sortir del basural, començà de cuinera al menajdor d’una de les escoles, i a força d’estudi nocturn hui és la responsable del programa de microcrèdits de Cochabamba.

O Maura amb dos fills i abandonada pel marit, que treballava de guardesa a una mina del Cerro Rico, i a la que a força d’agranar la bocamina el mineral li anava podrint a poc a poc els pulmons. Fins que un dia va dir que ja n’hi havia prou de plorar i de patir. I abandonà la mina per treballar al taller de fusteria. Ara treballa a l’alberg de Potosí, i dissabte en la reunió de mares els explicava com ella ja estaria morta si hagués continuat a la mina, i plorant suplicava a les mares que tingueren el valor d’abandonar la mina. Que elles es mereixien algo millor.

Impressiona el patiment de tota aquesta gent, però sobretot el que més m’impressiona és la seua força interior, la capacitat de lluita, de sobreposar-se a l’adversitat, de pelear per la vida.

Ja tinc cel·lular

M’he comprat un xip d’entel i el meu cel·lular ja es bolivià. AIxò vol dir que oblideu-vos del mòbil de movistar perquè no funciona. Però si em voleu trucar el meu nou número és 00 581 70788136

Besos