Adéu Potosí

Hui  ha estat el meu darrer dia a l’alberg de Potosí, el temps passa volant i ja quasi han passat 4 mesos des de que vaig arribar a Bolivia. El comiat ha estat difícil, perquè els xiquets són un encant i els agafes tanta estima que costa dir-los adéu. Sobretot costa deixar-los ací, (molts d’ells són orfes i jo si poguera me’ls duria a tots dins la meua maleta), és difícil deixar-los en aquest dia a dia tan dur que tenen, tant falts no sols de coses materials (roba, higiene, joguines) sinó sobretot de “carinyo”, de besos i atenció. Com diria Sabina ells formen part “del batallón de los nacidos para perder”, però estan peleant per canviar el seu futur, tot i que ho tenen fotut. No em torne amb les mans buides, m’emporte un munt de records i bones estones passades junts,  i també un llenç amb totes les seues mans pintades de colors, que cada cop que el mire em farà sentir més a prop seu.

Uyuni

El Salar d’Uyuni és una de les meravelles naturals de Bolivia i el major desert de sal del món. Està sols a 170 km de Potosí, però per carretera de terra, sense asfaltar, i això vol dir 6 hores de viatge en bus.

Fa milers d’anys aquesta zona estava ocupada per un llac salat, que es va desecar donant origen a l’actual Llac Titikaka i als salars d’Uyuni, Coipasa i al de San Pedro de Atacama (a Xile). El salar es troba a 3.600 metres d’alçada sobre el nivell del mar i es una planura amb 12.000 km quadrats. Una passada, un dessert de sal on mires a l’horitzó i tot el que veus es un mar blanc i al fons les muntanyes de la Cordillera Andina Occidental. En mig d’aquest mar de sal hi han algunes illes, o elevacions de tipus volcànic amb cactus gegants de fins a 12 metres d’alçada.

La única manera de “fer” el salar és contractant un tour però a nosaltres ens semblaven massa organitzats i que aprofitaven poc el temps, així que intentaren trobar un vehicle que ens portara. Cap taxi no volia anar més enllà del Hotel de sal, així que no ens aprofitaven. El mètode empleat per buscar vehicle fou anar caminant pel carrer i trucar a la porta de les cases on hi havia un tot-terreny aparcat, si algú ens obria la porta li preguntavem si ens volia dur al Salar. A la porta de sa casa vam localitzar al nostre xòfer (don Freddy) i vam acordar el preu. Ens va demanar 200 bolivians d’adelant per comprar els queviures i la gasolina del dia següent i li’ls vam donar. En resum a un tipo que no coneixem de res i que ens hem trobat al carrer li hen donat uns 20 euros (aci molta pasta) sense cap rebut a canvi, sols confiant en la seua paraula. És la prova de foc per coneixer el caràcter bolivià, el nostre dubte era “apareixerà demà a buscar-nos a l’hotel o simplement se les pirarà??”. Però Don Freddy va aparéixer i aconseguirem fer un tour una mica diferent, visitant parts del salar com el volcà i les llacunes als seus peus (amb flamencs, llames i vicuñes) que no es veuen en el tour de 1 dia. 

Caiza D

Caiza D és un poble que està a uns 60 km de Potosí, on la fundació té una granja amb gallines, porcs i alguns camps , i a la que van els xiquets de l’alberg alguns caps de setmana. I aquest cap de setmana hem anat amb ells. Sols l’operació eixida de l’alberg ja va ser tot un espectacle, amb una mobilització comparable a les maniobres de les legions romanes. A Caiza es van portar no sols menjar sinó també els plats, gots, ganivets i demés ensers de cuinar (perquè no ho deixen allí directament, en lloc de pujar-ho i baixar-ho cada cop??) També les mantes, que cada xiquet duia a l’esquena, enrollades amb la seua motxilla. Però el més surrealista va ser quan pujares 3 cartons d’ous. Vos conte, els ous provenen de la granja de Caiza i ens envien a Potosí per a comercialitzar-los i per als nens. Ara nosaltres al anar a Caiza (on hi han dotzenes i dotzenes d’ous) portem els ous, que es poden trencar, i que  són de la pròpia Caiza. Jo no entenc res.

Així que el microbus (on anavem 32 persones) estava atapeït, alguns nens viatjaven en el corredor, altres de peus, jo duia a Yessenia al meu braç. Són sols 60 km, però costa 2 hores arribar-hi allí. Quan faltaven uns 15 minuts començà el caos, Roger (6 anys) es va pixar damunt i Esteban (9 anys) vomità damunt de la seua fraçada. I l’autobús començà a fer una olor considerable, sort que ja estàvem arribant. Per a dormir els nens s’amunteguen en 2 habitacions d’uns 12 metres cuadrats, una per a xics i l’altra per a xiques, amb matalassos al terra. Nosaltres ens vam quedar en l’únic “alojamiento” del poble, que estava prou net i amb els matalassos ferms, ens costà 10 bolivians (1 euro) per persona i dia. 

A Caiza hi han 2 enginyers agrònoms treballant, i estaven esperant a Rafa com el que espera a Déu, s’han passat tot el cap de setmana preguntant-li coses, esporgant arbres de durazno i tramant com matar a les plagues que invaiexen les plantes i flors.

Per la seua banda els xiquets han treballat un poc en les activitats de la granja (donar de menjar als chanchos o a les gallines, recollir els ous…) però la major part del temps la han tingut lliure per a córrer a les seues amples: pescant al riu, fent arcs i fletxes, passejant pel poble, o simplement jugant. Encara que està a 3.700 metres té un clima bastant agradable i de dia fa prou calor com per a anar en màniga curta (tot un luxe). El millor de tot és que hi han arbres, plantes, flors, que a diferència de Potosí, quan aixeques la vista no veus sols una muntanya pelada, veus un paisatge amb vida. I sols per això paga la pena el viatge, els xiquets estàven flipats amb l’hivernacle de les flors, tots volien una foto allí.

 

Hamburguesa de llamita

Més amunt del Cerro Rico els castellans van contruir unes llacunes artificials, que serviren tant per abastir d’aigua a la ciutat com per a proveir la força hidràulica per al funcionament dels “ingenios” (industries on es separava la plata de la resta dels minerals) Els embassaments són dels segles XVI i XVII i van ser contruïts amb mà d’obra esclava de la mita. Com estan a dalt de tot, quan fa segles es va trencar una de les presses, l’aigua inundà bona part de Potosí i causà més de 2.000 morts.

En principi ens plantejavem fer un passeig en una excursió organitzada, però la xica que venia el trekking quan ens l’explicava entre altres perles va dir que les llacunes havien estat construïdes pels “romans” (sic) i que podriem avistar camèlids tals com la llama i les “ovelles” (de nou sic), i a més quan li preguntarem a quina altura màxima anavem a pujar va dir “54 metros”, sols insistia en que el preu incloia una ”hamburguesa de llamita”. Així que en vista de les explicacions que ens anaven a donar els guies decidirem fer el camí pel nostre compte. La pujada és dureta i crec que vam arribar a estar a uns 4.700 metres d’alçada, però la fulla de coca fa miracles i no vam sentir l’altura en cap moment.

El paisatge és el típic de la puna, amb cap arbre, sols brosses de color groc i els camèlids pastant. Va ser una passejada ben bonica, gaudint del paisatge i d’un dia quasi d’estiu.

Volver, volver

Quan me’n vaig anar de vacances ja vos vaig dir que em feia “por” pensar com anava a trobar la biblioteca al tornar. I de fet quan vaig tornar tots aquests mals presagis s’havien acomplit. Tot i que en una reunió els educadors es van comprometre a dur ells la biblioteca, i que jo els havia explicat com funcionava tot, la biblioteca ha estat tancada tot el mes. Les classes de computació s’han suspes també durant aquest temps, i tot pinta a que quan jo torne cap a casa passe el mateix, i tota la feina no haja valgut per a res.

Per això en lloc de centrar-me en objectius com la biblio o la computació crec que el balanç el dec fer amb els xiquets, com m’he sentit amb ells, la relació que hem establert. I ahi sí que el balanç és clarament positiu. Anna, Ester i Rafa també estan encantats currant amb els nens, i donant-los afecte a grapats.

Reunió d’amics

S’ha acabat això de vagar pel món, ja estic de nou a Bolivia i amb ganes de treballar. Ahir per la vesprada vaig arribar a Sucre per reunir-me amb els valencianets que han vingut a cooperar. Ara ens pendrem un parell de dies de relax per Sucre, per a que coneguen la ciutat i s’aclimaten a l’altura. Dissabte marxem cap a Potosí. És la foto del pati del nostre hotel, com veieu de moment de patir res de res.