Caiza D

Caiza D és un poble que està a uns 60 km de Potosí, on la fundació té una granja amb gallines, porcs i alguns camps , i a la que van els xiquets de l’alberg alguns caps de setmana. I aquest cap de setmana hem anat amb ells. Sols l’operació eixida de l’alberg ja va ser tot un espectacle, amb una mobilització comparable a les maniobres de les legions romanes. A Caiza es van portar no sols menjar sinó també els plats, gots, ganivets i demés ensers de cuinar (perquè no ho deixen allí directament, en lloc de pujar-ho i baixar-ho cada cop??) També les mantes, que cada xiquet duia a l’esquena, enrollades amb la seua motxilla. Però el més surrealista va ser quan pujares 3 cartons d’ous. Vos conte, els ous provenen de la granja de Caiza i ens envien a Potosí per a comercialitzar-los i per als nens. Ara nosaltres al anar a Caiza (on hi han dotzenes i dotzenes d’ous) portem els ous, que es poden trencar, i que  són de la pròpia Caiza. Jo no entenc res.

Així que el microbus (on anavem 32 persones) estava atapeït, alguns nens viatjaven en el corredor, altres de peus, jo duia a Yessenia al meu braç. Són sols 60 km, però costa 2 hores arribar-hi allí. Quan faltaven uns 15 minuts començà el caos, Roger (6 anys) es va pixar damunt i Esteban (9 anys) vomità damunt de la seua fraçada. I l’autobús començà a fer una olor considerable, sort que ja estàvem arribant. Per a dormir els nens s’amunteguen en 2 habitacions d’uns 12 metres cuadrats, una per a xics i l’altra per a xiques, amb matalassos al terra. Nosaltres ens vam quedar en l’únic “alojamiento” del poble, que estava prou net i amb els matalassos ferms, ens costà 10 bolivians (1 euro) per persona i dia. 

A Caiza hi han 2 enginyers agrònoms treballant, i estaven esperant a Rafa com el que espera a Déu, s’han passat tot el cap de setmana preguntant-li coses, esporgant arbres de durazno i tramant com matar a les plagues que invaiexen les plantes i flors.

Per la seua banda els xiquets han treballat un poc en les activitats de la granja (donar de menjar als chanchos o a les gallines, recollir els ous…) però la major part del temps la han tingut lliure per a córrer a les seues amples: pescant al riu, fent arcs i fletxes, passejant pel poble, o simplement jugant. Encara que està a 3.700 metres té un clima bastant agradable i de dia fa prou calor com per a anar en màniga curta (tot un luxe). El millor de tot és que hi han arbres, plantes, flors, que a diferència de Potosí, quan aixeques la vista no veus sols una muntanya pelada, veus un paisatge amb vida. I sols per això paga la pena el viatge, els xiquets estàven flipats amb l’hivernacle de les flors, tots volien una foto allí.