Moltes gràcies a tots els que heu col·laborat!!

Fa milers d’anys aquesta zona estava ocupada per un llac salat, que es va desecar donant origen a l’actual Llac Titikaka i als salars d’Uyuni, Coipasa i al de San Pedro de Atacama (a Xile). El salar es troba a 3.600 metres d’alçada sobre el nivell del mar i es una planura amb 12.000 km quadrats. Una passada, un dessert de sal on mires a l’horitzó i tot el que veus es un mar blanc i al fons les muntanyes de la Cordillera Andina Occidental. En mig d’aquest mar de sal hi han algunes illes, o elevacions de tipus volcànic amb cactus gegants de fins a 12 metres d’alçada.

La única manera de “fer” el salar és contractant un tour però a nosaltres ens semblaven massa organitzats i que aprofitaven poc el temps, així que intentaren trobar un vehicle que ens portara. Cap taxi no volia anar més enllà del Hotel de sal, així que no ens aprofitaven. El mètode empleat per buscar vehicle fou anar caminant pel carrer i trucar a la porta de les cases on hi havia un tot-terreny aparcat, si algú ens obria la porta li preguntavem si ens volia dur al Salar. A la porta de sa casa vam localitzar al nostre xòfer (don Freddy) i vam acordar el preu. Ens va demanar 200 bolivians d’adelant per comprar els queviures i la gasolina del dia següent i li’ls vam donar. En resum a un tipo que no coneixem de res i que ens hem trobat al carrer li hen donat uns 20 euros (aci molta pasta) sense cap rebut a canvi, sols confiant en la seua paraula. És la prova de foc per coneixer el caràcter bolivià, el nostre dubte era “apareixerà demà a buscar-nos a l’hotel o simplement se les pirarà??”. Però Don Freddy va aparéixer i aconseguirem fer un tour una mica diferent, visitant parts del salar com el volcà i les llacunes als seus peus (amb flamencs, llames i vicuñes) que no es veuen en el tour de 1 dia. 

Així que el microbus (on anavem 32 persones) estava atapeït, alguns nens viatjaven en el corredor, altres de peus, jo duia a Yessenia al meu braç. Són sols 60 km, però costa 2 hores arribar-hi allí. Quan faltaven uns 15 minuts començà el caos, Roger (6 anys) es va pixar damunt i Esteban (9 anys) vomità damunt de la seua fraçada. I l’autobús començà a fer una olor considerable, sort que ja estàvem arribant. Per a dormir els nens s’amunteguen en 2 habitacions d’uns 12 metres cuadrats, una per a xics i l’altra per a xiques, amb matalassos al terra. Nosaltres ens vam quedar en l’únic “alojamiento” del poble, que estava prou net i amb els matalassos ferms, ens costà 10 bolivians (1 euro) per persona i dia. 

A Caiza hi han 2 enginyers agrònoms treballant, i estaven esperant a Rafa com el que espera a Déu, s’han passat tot el cap de setmana preguntant-li coses, esporgant arbres de durazno i tramant com matar a les plagues que invaiexen les plantes i flors.

Per la seua banda els xiquets han treballat un poc en les activitats de la granja (donar de menjar als chanchos o a les gallines, recollir els ous…) però la major part del temps la han tingut lliure per a córrer a les seues amples: pescant al riu, fent arcs i fletxes, passejant pel poble, o simplement jugant. Encara que està a 3.700 metres té un clima bastant agradable i de dia fa prou calor com per a anar en màniga curta (tot un luxe). El millor de tot és que hi han arbres, plantes, flors, que a diferència de Potosí, quan aixeques la vista no veus sols una muntanya pelada, veus un paisatge amb vida. I sols per això paga la pena el viatge, els xiquets estàven flipats amb l’hivernacle de les flors, tots volien una foto allí.

En principi ens plantejavem fer un passeig en una excursió organitzada, però la xica que venia el trekking quan ens l’explicava entre altres perles va dir que les llacunes havien estat construïdes pels “romans” (sic) i que podriem avistar camèlids tals com la llama i les “ovelles” (de nou sic), i a més quan li preguntarem a quina altura màxima anavem a pujar va dir “54 metros”, sols insistia en que el preu incloia una ”hamburguesa de llamita”. Així que en vista de les explicacions que ens anaven a donar els guies decidirem fer el camí pel nostre compte. La pujada és dureta i crec que vam arribar a estar a uns 4.700 metres d’alçada, però la fulla de coca fa miracles i no vam sentir l’altura en cap moment.

El paisatge és el típic de la puna, amb cap arbre, sols brosses de color groc i els camèlids pastant. Va ser una passejada ben bonica, gaudint del paisatge i d’un dia quasi d’estiu.

Per això en lloc de centrar-me en objectius com la biblio o la computació crec que el balanç el dec fer amb els xiquets, com m’he sentit amb ells, la relació que hem establert. I ahi sí que el balanç és clarament positiu. Anna, Ester i Rafa també estan encantats currant amb els nens, i donant-los afecte a grapats.

És una de les sorpreses del viatge, no coneixia ni tenia referències d’Arequipa i ha resultat ser una ciutat colonial preciosa, patrimoni de la humanitat. També se la coneix com la ciutat blanca, ja que tant la catedral com les esglésies i els principals palaus estan fets d’una pedra blanca, procedent de canteres de la zona, el que li dóna un color característic a la ciutat.

Hi ha un convent que és espectacular, és el convent de Santa Caterina, on les joves filles de la noblesa professaven com a monges de clausura. Però malgrat els vots d’obediència, pobresa i castedat la seua vida no era gens austera. Per entrar havien de pagar una dot enorme, i fer un regal al convent, tenien habitacions privades amb cuina i menjador i fins a 4 serventes. El convent ocupa tota una illa de la ciutat i tenia els seus propis carrers privats, pintats de colors roig o blau (de vegades sembla que estàs a Xaoen)