El circ turístic

A banda del voluntariat, quan vaig vindre ací tenia clar que volia visitar inexcusablement tres llocs: Cusco, Macchu Picchu i el llac Titikaka. La resta em donava igual, però acò ho volia veure, tenia grans expectatives. I en el cas de Cusco i Macchu Picchu s’han complit de sobra, pèro hui hem visitat el llac i m’ha semblat tot un gran circ turístic.

Hem agafat un vaixell per anar a les illes dels Uros i l’illa Taquile, bé els Uros estan quasi desapareguts, ja no existeixen, i ningú no habita  a les seues illes. Però el guia ens volia fer creure el contrari, hem visitat alguna de les illes on els “suposats” uros ens esperaven disfressats i ens juraven que ells vivien allí, que construien les illes, que viatjaven amb les embarcacions de totores, etc. Quan en realitat si miraves darrere de l’illa veies aparcada la seua barca de fusta. I el pitjor de tot la utilització que fan dels nens per “vendre”: fotos amb els nens, els nens que t’ofereixen artesania… Hi havia una xiqueta de 10 anys, li hem preguntat si no anava a l’escola i ens ha dir “no”, “y te gustaría ir?” “sí”, però clar ha de currar per a que els turistes vejam i prengam fotos de les families de uros.

L’illa Taquile tres quarts del mateix, els indígenes vestits de diumenge ens explicaven les seues tradicions, que serien reals fa cent anys però ara ni de conya. I tot ple de xiquets disfressats venent artesania, fent-se fotos per 1 sol.

El llac és tan gran que de vegades sembla que estigues al mar, es perd la perspectiva, al fons es veien els “nevados” de la part boliviana, que no tenim temps per visitar. Espere que siga menys “circense”, a veure si tinc temps a l’agost per veure-la.

Fronteres

Totes les fronteres són artificials, però això resulta especialment clar amb la frontera que divideix Bolivia i Perú. Tot i que vaig passar les corresponents duanes i em van segellar el passaport en cap moment soc conscient d’haver canviat de país. La geografia és la mateixa, i els “nevados andinos” són el paisatge que m’envolta, i la cultura i les gents tampoc no han canviat. Per tot arreu s’escolta el quetxua i, amb xicotetes variacions, els trajes típics són tots molt semblants. Potser la principal diferencia és que a Peru hi ha més turisme i això implica no sols uns preus una mica més cars sinó tb més gent pendent  del turista. Especialment escandalòs és la utilització que fan dels nens per a “vendre” als turistes. Xiquets que se t’acosten i et demanen una moneda del teu país “para mi colección” diuen o que vestits amb el traje típic i amb una llama de la mà es situen als llocs turístics per cobrar-te per una foto, hi han d’altres venent a les tendes o pel carrer, mendigant. Tots saben les quatre paraules bàsiques en anglés per abordar al turista. Fins i tot al Machu Picchu hi han nens que vestits de correus de l’inca corren cap avall a peu tot el camí que fa el bus cridant, i que arrriben al pont al temps que els bus, reventats de tant de correr, per guanyar-se unes monedes.

Cusco

Porte ja tres dies en la ciutat de Cusco, el melic del món per als inques, la capital del seu imperi. Encara conserva murs de predra dels principals temples i palaus incaiics. Sobre aquestos murs hi han edificades esglésies i bells palaus colonials. Demà aniré al famós Macchu Picchu.

Però el millor de tot és que ja han arribat Esther i Jose i estic viatjant amb ells. Aupa cascantinos!!!

El Madidi

Tot i que el riu Amazones está (el teclat no admet accent obert) a uns centenars de kilómetres d’ací, aquesta part de Bolivia forma part de la conca amazónica, ja que els seus rius són afluents del gran riu. La manca de carreteres i la dificultat per accedir-hi fan que siga una de les zones de la selva millor conservades, i un dels principals punt de biodiversitat del planeta.

En carretera desde La Paz són 18 hores en bus, jo vaig anar en un avionet bimotor quasi de Micromachine, sols 19 places, una filera de seients a cada banda. Aixó fins a Rurrenabaque i des d’allí 6 hores (80 km) riu amunt endinsant-nos en el Parc Nacional Madidi, i desde on ens deixa la barca  mitja hora a peu per un sender al mig del bosc, fins arribar al meu destí: Chalalan

És un alberg enclavat al cor del Madidi, que es regeix seguint els principis de la conservació i l’ecoturisme. Fa 15 anys la comunitat indígena de S.José de Uchipiamonas veia com els maderers invadien la selva talaven els seus arbres, la cacera desapareixia i els joves emigraven a la ciutat en busca de futur. Fins que van comencar un projecte de turisme comunitari i sostenible en un enclau quasi mágic, al costat d’una llacuna d’aigues cristalines, en una selva verge amb un bosc quasi intacte. Ofereixen caminates pels bosc primari, entre arbres de més de 50 metres, infinitat d’aus, micos, tapirs, caimans, passeigs en canoa pel llac, natació, interpretació del paisatge… 

El millor de tot és que l’alberg i la seua gestió pertanyen al 100% a la comunitat indígena, tots els treballadors són de la comunitat (s’han format i són excel-lents guies bilingues, cuiners meravellosos) i tots els beneficis reverteixen en la comunitat en forma d’escoles, medicines, capacitacions i formacions. Primer comencarem amb l’ajut de WWF i ara ja fan 5 anys que ho duen tot sols. Els preus són cars, són europeus, peró és que ells aposten per la qualitat front al turisme de masses. I la veritat és que paga la pena, he estat sols 3 dies pero m’haguera quedat tot el mes. http://www.chalalan.com

P.D. Increible pero cert, en eixa llacuna m’he banyat una vesprada i a la nit hem exit a navegar per veure els caimans, hi han més de 20. Pero de dia no hi ha perill, sols a la nit.

La Paz

A nivell artístic i arquitectònic La Paz no és que siga una ciutat bonica, les joies colonials de la regió són Lima (capital del virregnat del Perú) i Potosí. La Paz fou creada per estar a meitat camí de la ruta que duia la plata del Potosí al port del Callao (Lima) i d’ahí a Castella. De l’època colonial sols resten un carrer i dues esglésies, fins i tot la catedral és moderna (del segle XIX). Però la seua ubicació a 3.700 metres sobre el nivell del mar, en una vall envoltada pels pics més alts de la Cordillera Real, fan d’ella una ciutat ben especial.

És una de les capitals llatinoamericanes més segures, pots caminar pels carrers sense massa problemes, res a veure amb Guatemala City o Managua. És una ciutat totalment indígena, les “cholas” es passejen amb les seues polleres (faldilles) i amb sombrers de bombí com els londinencs. L’aimarà i el quechua s’escolten per tot arreu. Però la pobresa que he vist a ací és increible, gent que no té res, però res de res. Que passa fam, que dorm al carrer malgrat les temperatures sota zero. Xiquets descalços demanant almoina, i nosaltres els turistes passejant pels carrers, comprant a les tendes d’artesania i gastant-nos en un minut el que a ells els permetria viure una setmana. Són les contradiccions d’aquest món, i jo ara estic fent de turista, de gringa. En unes hores agafe l’avió cap a la selva de l’amazonia, molts besos.

Ponentà

Ahir tenia previst viatjar en avió a la selva però mireu com va amanéixer la ciutat de La Paz. La foto està presa a l’entrada de l’aeroport, a les 9 del matí. Va estar nevant fins mig dia, l’aeroport tancat fins les 3 de la tarda, i clar es van suspendre els vols. Canvi de plans, estaré un parell de dies per La Paz, i després tornaré a intentar la selva.

Des-bloqueig

Costa entendre des d’Espanya, però aci els bloqueigs són de lo més normals.  Al 2005 durant la “guerra del gas” l’actual president era el rei dels bloqueigs, i així va fer caure el govern de Goñi. Ara els seus adversaris polítics li paguen amb la mateixa moneda, aprofitant la mínima per convocar un “paro cívico” (mena de vaga general) o un bloqueig. Va haver un dia en el que els miners bloquejaven Oruro, els estudiants bloquejaven Potosí, les comunicacions amb les principals ciutats La Paz, Cochabamba, i tb a Trinidad tallades. A Santa Cruz bloqueigs dels guaranis, la chiquitania (on jo estava, en peu de guerra, tot bloquejat fins i tot les comunicacions amb Brasil i Paraguai) i no sé quants llocs més.

En alguns casos els bloquejadors apedrejen els autos que s’acosten, o apallisen als conductors que s’intenten saltar els bloqueigs. Però Concepción és un poble i estava tot tranquil, jo passava pel restaurant de Doña Lupita (una de les líders locals) 2 o 3 cops al dia per xerrar i informar-me de com anava la cosa. Allí es reunien els bloquejadors (lupita un d’ells) i tb tots els que voliem eixir d’allí: una familia d’holandesos, uns cochabambins i una familia de Sucre. Xerravem amb els bloquejadors, tantejant com d’enserio anava la cosa, si al dia següent anaven a seguir el bloqueig… A la fi es van suspendre tots els concerts, menys un, que va ser increible, a l’església de Concepción.

En fi dir-vos que hui ja no hi han bloqueigs, tot i que quan jo vaig eixir de Concepcion (divendres) encara hi havien. Vaig passar la tranca a peu (amb 2 monges?? o algo així, es definirem com a “teresianas laicas”) i a esperar que de San Javier passara algun micro, però no hi havien micros, perquè tot estava bloquejat. Sols un “bus charter” que havien fletat uns americans metodistes, al que li ferem autostop però va passar de nosaltres. A la fi, ferem autostop amb un carro d’uns cruceños que duien 2 dies esperant per passar i farts havien decidit donar mitja volta. Això fins a San javier, després vam agafar una moto-taxi, en una moto de 125 cc, jo amb la motxilla a l’esquena, i el xofer amb una altra motxilla meua al seu davant, això durant 40 km. Sense casc i parant el motor cada cop que venia una baixada per estalviar gasolina. (estavem de foto). Però per un paisatge preciós, increiblement verd, amb vaques i cavalls pasturant, boscos, llacs, etc. Després un taxi, i després un trufi, tot això per arribar a Santa Cruz. Tb inoblidable creuar el “rio grande” (de 3 km d’ample) i per al que no hi ha pont per als cotxes. S’ha de passar per un pont del ferrocarril, l’estructura de ferro però el pas del pont amb les vies del tren i travesseres de fusta. I per ahí passant els camions, busos, etc. Increible.

Ara vole cap a La Paz i demà de bon matí me’n vaig a la selva amazònica, i per això igual estic uns dies sense connexió. Besos

I la selva es va fer música…

Els tallers artesanals eren molt importants a les missions, però els tallers musicals eren tant o més importants. Lloar i adorar a Déu per mig de la música era un dels objectius. Amb l’ajut dels jesuites els guaranis, chiquitanos i moxos començaren la fabricació d’instruments musicals, i a més de les seus flautes tradicionals construiren, arpes, violins, violes…

Es crearen cors i oquestres missionals, i els habitants d’aquesta remota regió executaven dances i concerts barrocs que rivalitzaven amb les millors d’Europa. Cada missió tenia la seua pròpia orquestra i fabricava els seus propis instruments, així fou com la selva es va omplir de música. Sonaven les notes dels madrigals renaixentistes, d’òperes, de música barroca, s’han trobat i recuperat cantorals amb composicions pròpies. I malgrat l’expulsió dels jesuites, en part, aquesta tradició cultural va continuar i hui en dia, a tots aquest poblets (on no hi ha ni banc, ni caixer automàtic) hi han orquestres i cors. I cada 2 anys es fa un festival internacional de música barroca. I cop a l’any es celebra la setmana de concerts de música missional, que és justament aquesta setmana. Així que m’he “trobat” amb aquest regal. Quin luxe escoltar la música missional a les pròpies esglésies on fou creada, on sonava fa dos-cents anys.

Pèro amics açò és Bolivia, i sempre hi ha un però. Els ciutadans de Santa Cruz han decretat desde ahir un bloqueig “indefinido” per protestar contra l’Evo, i com a conseqüència ningú no pot viatjar, tots els camins estan tallats. Els concerts suspesos perquè els músics no poden arribar, i jo que tinc un vol desde Sta Cruz el dia 8 i que no sé si podré prendre perquè estic “bloqueada”.

San José de Chiquitos

Per arribar aci són 6 hores de tren desde Santa Cruz, 6 hores suportant una tele (amb el volum a tota óstia, sense auriculars individuals). La primera peli (és que no van les geminacions ni alguns accents) una de indis i vaquers de Charles Bronson. Quan acabá i sense perdre ni un minut una altra peli, tb de Charles Bronson. I qui era el protagonista de la 3a peli ? Efectivament Ch. Bronson, i fins i tot em va donar

temps a veure l’inici de la 4a peli, tb del mateix actor. Sort que vaig baixar a S Jose, que si el meu viatge hagu{es estat fins Quijarro (8 hores més) vos jure que no responc de mí, segur que m’alce i trenque d’una patada la tele, a lo Ch. Bronson ;-D

Passaré per alt els detalls del lloc on vaig dormir la primera nit, ara estic al millor i mes car hotel de la ciutat (3,5 euros la nit), i per a que les niques vos feu una idea és com les cases on vam dormir a Chaguitillo.

La “Lolita Planet” diu que S. José te l’atmosfera i bellesa d’una ciutat fronterera de l’antic oest americá, pero per a mi, es mes com Macondo. Carrers plens de pols, deserts durant la calor del mig dia, cases que s’obrin a enormes patis plens de plantes i arbres.

en la placa principal, aquest mati, una gallina i els seus pollets picotejaven les plantetes. En tota la placa les cases que s’obren a ella tenen bells porxos amb columnes de fusta, i les facanes de tots els colors.

Al bell mig de la placa hi han varios toroboches (arbre tropical) on fins fa uns anys vivien una familia de “perezosos” i que ara son la casa d’una bandada de lloros verds. No sols el seu accent sino tb el caracter de la gent es mes tropical, estan mes a prop de Cuba que no de l’altipla bolivia.

Els taxis son motos i has de carregar amb l’equipatge a la teua esquena, hi ha una pista d’herba, a la que anomenen aeroport que sols s’usa per a emergencies mediques. I aquesta es una de les poblacions mes grans de la ruta jesuitica, qué no será demá a San Rafael??

P.D. Tinc unes fotos precioses, pero impossible de penjar amb la lentitud que te aqui internet

Missions Jesuítiques

Una de les meravelles de Bolivia està situada a la part més oriental del país, prop de les fronteres amb Brasil i Paraguai. La regió es coneix com a la Chiquitania (pels indis chiquitanos) i està enclavada en El Chaco bolivià. Per arribar-hi he hagut d’agafar un avió fins Sta Cruz i de allí un tren (6 hores) fins a San José de Chiquitos.

Els jesuites van arribar a ací el 1691 i fins la seua expulsió en la segona meitat del segle XVIII, en mig d’una densa selva, van establir diverses missions. El seu propòsit era crear en la terra la “ciutat de Déu” i evangelitzar als pobladors nadius de la zona. Van crear un estat religiós autònom al Paraguai i d’ahi s’expandiren pel nord d’Argentina (actual provincia de Misiones) i per aquest part de Bolivia. Aquests territoris eren habitats per tribus nòmades (guaranis, chiquitanos, moxos), a les que els jesuítes van sedentaritzar, ensenyant-los l’agricultura, ramaderia, diversos oficis artesans, música. I els indis al seu torn els van ensenyar el respecte al medi ambient, viure amb la natura peró sense destrocar-la. Les missions s’organitzaven de manera comunal, eren dirigides per 2 o 3 pares jesuítes, i el seu poder aviat començà a molestar a les potències que colonitzaven la regió.

I els que heu vist la pel·lícula “La misión” ja saveu com va acabar tot. Però tot i que la pel·li fou filmada a la zona d’Iguaçú les missions millors conservades no són les argentines sino les bolivianes. Oblidades durant més de 200 anys, gràcies al film, foren acuradament restaurades  i declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO.

La destreça dels indis en les activitats artesanals i la seua capacitat d’aprenentatge donaren com a resultat mostres úniques de pintura, escultura, música i balls. Però tot i això la majoria de turistes no s’acosten a aquesta regió, en part perquè està apartada dels circuits tradicionals, i en part perquè no els interessa massa aquest tresor cultural. Com em va dir Ana (la meua companya de pis a Cochabamba), “total per a veure 4 esglésies no crec que pague la pena”. Però jo crec que sí paga la pena, ja vos contaré…